Fira de Música de Vila-seca

 

Durant molts anys, la Fira de Música al Carrer de Vila-seca va formar part del paisatge emocional de molta gent. No era només una programació de concerts. Era una manera d’ocupar els carrers, de descobrir grups gairebé per accident, de trobar-te amb gent, de voltar sense rumb i acabar quedant-te en una plaça perquè alguna cosa sonava diferent.

Les primeres edicions eren petites i modestes. La programació girava sobretot al voltant de la música clàssica, popular i el jazz. Hi havia poca gent, molt espai i una certa innocència. Però precisament per això també tenia alguna cosa especial. Tot semblava més proper, més improvisat.

I després hi havia tot el que passava entremig. Sopars improvisats en qualsevol plaça o racó de Vila-seca, frankfurts o entrepans compartits amb cerveses i refrescos, gent asseguda parlant de música, rient, criticant concerts o descobrint grups que no coneixien de res.

La FIM també era moltes hores sense pressa i moltes carreres amunt i avall intentant arribar d’un escenari a l’altre. Sovint es criticava que alguns concerts s’encavalcaven, però vist amb perspectiva també formava part de l’encant. Sempre semblava que passessin coses. Podies fer petits tastets en diferents espais i acabar quedant-te allà on alguna cosa et connectava més.

Tenia aquell punt desordenat i viu de les coses que encara no han après a controlar-se del tot. Hi havia caliu, cables pel terra, escenaris petits però abundants i moments que segurament vistos ara semblarien poca cosa, però que quedaven gravats.

Quan la fira va desaparèixer durant un temps, molts vam pensar que allò ja havia acabat. I quan anys després va tornar, ja era evident que no podia ser la mateixa. Fins i tot el nom ja explicava el canvi. La primera era la Fira de Música al Carrer de Vila-seca. L’actual és la Fira de música emergent i familiar de Vila-seca.

Aquesta nova etapa no és millor ni pitjor. Simplement és una altra cosa. Manté part del rastre de la primera FIM, però amb un altre context, un altre esperit i una altra manera d’entendre la relació entre música, públic i carrer. Ara tot sembla més ordenat, més programat, més pensat perquè tothom pugui arribar a tot arreu.

Potser per això molta gent encara parla “de la FIM” pensant, en realitat, en dues fires diferents.

I està bé que sigui així. Les coses canvien. Els llocs canvien. I nosaltres també.

Aquest any no he trepitjat la FIM. I, estranyament, el que més m’ha sorprès no és no haver-hi anat, sinó descobrir que tampoc la trobava a faltar. Desitjo, de cor, que hagi anat molt bé.

Fotos: FIM 2004 ©Toni Bonet

Des de la llibreria: 'A la recerca de l'ocell del temps' de Le Tendre i Loisel

 

A la recerca de l’ocell del temps em va aparèixer a les pàgines de la revista Cimoc, quan encara era un nen jovenet. El que vaig conèixer allà eren fragments, episodis esporàdics publicats en blanc i negre, peces soltes d’una història més gran. Com tantes sèries publicades per entregues, me’n vaig quedar amb les ganes perquè només aconseguia algun número de tant en tant (i el més curiós és que ni recordo com els aconseguia, perquè no eren teòricament per a nens; tot i que en aquella època això es mirava poc, més enllà dels rombos de la tele). Però amb el temps la vaig acabar oblidant com tantes altres.

Actualment he descobert la versió redibuixada i acolorida que s’ha reunit en una edició integral publicada per Norma Editorial. Retrobar la saga m’ha activat la memòria i els records d’aquelles sèries fragmentades que llegia a les revistes de còmics dels anys vuitanta. Els personatges hi apareixen més definits, el color canvia el to general i la lectura es pot seguir d’una tirada, sense interrupcions. La història es presenta amb més continuïtat que aquells fragments dispersos que havia llegit de petit.

La història arrenca al món d’Akbar, amenaçat pel possible retorn del déu Ramor, que podria ser alliberat de la seva presó màgica. Per evitar-ho, la bruixa Mara necessita trobar l’Ocell del Temps, una criatura capaç d’alterar el curs dels esdeveniments. Per això envia la seva filla Pélisse a buscar en Bragon, antic heroi ja cansat i vell conegut seu, perquè emprenguin plegats aquesta recerca. El viatge els posa a prova i els obliga a enfrontar-se tant als perills del camí com al seu propi passat. No és només una aventura fantàstica: també parla de relacions, de decisions i de conseqüències.

La història és obra de Serge Le Tendre, guionista amb una trajectòria consolidada dins el còmic francobelga. El dibuix és de Régis Loisel, amb un estil molt personal: personatges expressius, gestos marcats i escenaris que semblen vius. Més endavant, Loisel també destacaria amb sèries com Peter Pan, però aquí ja es veu la seva manera de narrar.

Després de la saga principal, els autors van ampliar l’univers amb una preqüela que aprofundeix en el passat dels personatges. Actualment s’està treballant en una continuació o finalització de la saga que reprendrà la història allà on havia quedat, apuntant cap a l’etapa final de Bragon i mirant d’aclarir què passa amb un personatge important de la història inicial que havia quedat “en l’aire”.

A més, a YouTube es poden trobar cinc episodis titulats Après la Quête, que funcionen com una crònica del procés creatiu dels autors mentre treballen en l’últim àlbum de la saga. Els vídeos mostren el seu dia a dia al taller i com afronten el tancament d’aquesta història.

Rellegida avui, la història no només aguanta: mostra més matisos dels que podia veure un nen que tot just començava a descobrir el món de la novel·la gràfica.
Hi ha històries que no s’acaben fins que les acabes tu, encara que sigui quaranta anys després.

A continuació unes captures...

Des de la llibreria: Barcelona blanc i negre, de Xavier Miserachs

 

Barcelona, blanc i negre (1964) és el llibre amb què Xavier Miserachs va retratar la seva ciutat quan ell tot just tenia vint-i-set anys. Publicat per Aymà, el volum recull 371 fotografies en blanc i negre, amb textos de Josep M. Espinàs i pròleg de Joan Oliver. No és un llibre de postals; és un llibre de carrer. De gent. De vida passant.

Miserachs no fotografia Barcelona com a decorat sinó com a escenari humà. Mercats, criatures jugant, obrers, emigrants arribant amb maletes, burgesos passejant, barris populars, platges, places. A la majoria de fotos hi ha persones o s'hi intueixen. Sempre hi ha moviment. I el blanc i negre no és nostàlgia: és tensió, és llum dura, és realitat sense maquillatge.

El llibre s’emmarca en aquella Barcelona dels seixanta, en ple franquisme, quan la ciutat començava a canviar amb el desenvolupament econòmic, el turisme i les onades migratòries. Miserachs forma part d’aquella generació que va renovar la fotografia catalana amb una mirada directa, influïda per la fotografia humanista i pels grans fotollibres europeus i americans.

Però aquí no hi ha imitació: hi ha veu pròpia. Hi ha una voluntat clara de construir un relat visual coherent, gairebé cinematogràfic, on les imatges dialoguen entre elles.

Aquesta voluntat narrativa també es percep en la maquetació. Res no sembla pensat per lluir una sola imatge, sinó per fer avançar el conjunt. Hi conviuen dobles pàgines que esclaten com “splash pages”, fotografies menudes que respiren a la vora del marge i combinacions de formats que trenquen qualsevol rigidesa. El text s’encabeix allà on troba espai, gairebé amb urgència. Tot plegat transmet una sensació de velocitat, de necessitat —com si el llibre s’hagués de fer ara i no demà—, i alhora construeix un caràcter molt propi, imperfecte però coherent amb la vitalitat que retrata.

I aquí és on entra l’edició original. El blanc i negre està tractat d’una manera gairebé primària. Sense massa contemplacions. El contrast és molt bèstia, els negres s’empassen informació, els blancs esclaten, i el gra és omnipresent. No és un blanc i negre fi ni matisat; és directe, tallant. La reproducció del 1964 té alguna cosa de rudimentària, de reprografia amb caràcter. I això es nota molt quan compares una imatge del llibre amb una digitalització posterior de les fotografies. En les versions digitalitzades apareixen detalls que al llibre no hi són, les ombres respiren més, la gamma és més “estàndard”, més equilibrada. Més net.

Però jo em quedo amb la impressió del llibre. Té una força que ve d’aquesta duresa. Aquest contrast gairebé violent, aquest gra que vibra, em recorda, salvant les distàncies, a certes fotografies de Daidō Moriyama: imatge crua, imperfecta, però amb una energia que no demana permís.

El llibre és fill del seu pare i de la seva època i el resultat, per a mi, és brutal i espectacular.

I això m’agrada. Perquè entenc la fotografia també com això: matèria, textura, decisió. No tot ha de ser polit ni calibrat al mil·límetre. Aquest llibre del 64 respira una Barcelona aspra, directa, sense filtres. La digitalització actual dels negatius ens dona més informació, sí. Però l’edició original ens dona caràcter. Tot i que, al final, totes les versions són Miserachs.

Per acabar, dir que jo no sóc crític d'art. Aquests textos surten de fusellar informació que trobo a llibres i a les xarxes i matxembrar-la amb la meva opinió, amb les meves sensacions.

Gràcies a aquelles amistats, que semblen llunyanes però de cop tornen inesperadament a la teva vida, conscients de qui ets i del que t’agrada i fent-te un regal com aquest que tinc a les mans. Gràcies V.!

I ara, unes captures del llibre, començant amb una comparativa entre foto de llibre i digitalització actual de negatiu.

Des de la llibreria: Masahisa Fukase

El Masahisa Fukase d’Atelier EXB és, sobretot, un recull gran i ambiciós: un volum que vol posar tota l’obra artística de Fukase “tota junta” i amb cara i ulls. És un llibre per anar-hi entrant a estones, perquè és llarg i té molta teca.

Masahisa Fukase (1934–2012) és un dels fotògrafs japonesos més personals i radicals de la seva generació. És molt conegut per The Solitude of Ravens (el seu llibre del 1986 sobre corbs), però el seu treball va molt més enllà: autorretrats, collages, superposicions, Polaroids, experiments i sèries molt diferents entre elles. 

Aquesta edició d’Atelier EXB és un monogràfic de 416 pàgines amb unes 350 fotografies en color i en blanc i negre. El punt clau: reuneix per primera vegada la seva obra en 26 sèries, com ara:

Les dedicades al seu pare (Memories of Father),sèries de gats, autorretrats com Bukubuku (a la banyera amb càmera submergible) i Berobero (dues persones tocant-se llengua amb llengua), les diferents sèries sobre els corbs, les fotos de família, nus, experiments visuals...

Porta textos/assaigs de Simon Baker i Tomo Kosuga (Kosuga és el director dels Masahisa Fukase Archives).

Em va enganxar perquè és un llibre que presenta vida des de la foscor i no és fast food fotogràfic. A més no et ve a vendre una imatge única de Fukase, sinó un fotògraf amb moltes cares, i algunes incòmodes.

I això m’agrada: quan el llibre no fa postureig i et deixa material per rumiar, per rellegir, per tornar-hi amb els ulls cansats després de la feina al restaurant i trobar-hi una altra cosa.

I perquè aquesta edició, pel volum i pel plantejament de tot el corpus en 26 sèries, fa una cosa que no és tan habitual: no et dona una postal, et dona una vida sencera feta imatges. 

Una vida gens edulcorada.

A continuació deixo unes captures fetes sense massa cura d’algunes de les fotos del llibre.

UNA CAPSA DE CONTES I DE TEBEOS DE LES GOLFES

Avui us passo unes captures de contes, tebeos i llibres de la capsa 4. De finals dels anys 70 a inicis dels 80. N'endevineu algun? Si voleu més info, envieu missatge.

PENSAMENTS EN VEU ALTA

Estic entrant en una nova etapa de la meva vida. I, paral·lelament, em sento molt còmode prenent decisions que abans em costava molt prendre fins al punt malaltís de posposar-les indefinidament.
Sé el que vull. Però necessito tancar episodis de la meva vida que han quedat inconclusos.
Per exemple, amb el sindicat Unió de Pagesos. Va significar molt per a mi, però va arribar un punt en què va esdevenir irreconeixible. Naturalment, encara hi queda molta gent apreciada; això no obstant, he de tancar aquesta porta definitivament, perquè encara avui dedico més o menys temps a pensar coses sobre quelcom que ja no forma part de la meva vida.
O Vila-seca. Bé, a Vila-seca hi ha més d'una porta; tanmateix, sé quines he de tancar i quina potenciar. I crec que el fat m'ha posat en safata el moment idoni per fer-ho.
La idea és que entre 2022 - inicis de 2023 faci net per poder apostar amb força per allò que ara mateix em motiva i deixar lloc per futurs projectes.
Sí, Jaume, totes les coses bones han d'arribar a un final. I, per experiència, cal fer-ho pensat i bé, perquè si no et passa que et deixes finals inconclusos que esdevenen un llast, que malmeten a un mateix i potser a persones a qui aprecies.
Mira, feia dies que hi reflexionava sobre això dels finals. Potser és la primavera ;-)

Ànims per a tots.