Barcelona, blanc i negre (1964) és el llibre amb què Xavier Miserachs va retratar la seva ciutat quan ell tot just tenia vint-i-set anys. Publicat per Aymà, el volum recull 371 fotografies en blanc i negre, amb textos de Josep M. Espinàs i pròleg de Joan Oliver. No és un llibre de postals; és un llibre de carrer. De gent. De vida passant.
Miserachs no fotografia Barcelona com a decorat sinó com a escenari humà. Mercats, criatures jugant, obrers, emigrants arribant amb maletes, burgesos passejant, barris populars, platges, places. A la majoria de fotos hi ha persones o s'hi intueixen. Sempre hi ha moviment. I el blanc i negre no és nostàlgia: és tensió, és llum dura, és realitat sense maquillatge.
El llibre s’emmarca en aquella Barcelona dels seixanta, en ple franquisme, quan la ciutat començava a canviar amb el desenvolupament econòmic, el turisme i les onades migratòries. Miserachs forma part d’aquella generació que va renovar la fotografia catalana amb una mirada directa, influïda per la fotografia humanista i pels grans fotollibres europeus i americans.
Però aquí no hi ha imitació: hi ha veu pròpia. Hi ha una voluntat clara de construir un relat visual coherent, gairebé cinematogràfic, on les imatges dialoguen entre elles.
Aquesta voluntat narrativa també es percep en la maquetació. Res no sembla pensat per lluir una sola imatge, sinó per fer avançar el conjunt. Hi conviuen dobles pàgines que esclaten com “splash pages”, fotografies menudes que respiren a la vora del marge i combinacions de formats que trenquen qualsevol rigidesa. El text s’encabeix allà on troba espai, gairebé amb urgència. Tot plegat transmet una sensació de velocitat, de necessitat —com si el llibre s’hagués de fer ara i no demà—, i alhora construeix un caràcter molt propi, imperfecte però coherent amb la vitalitat que retrata.
I aquí és on entra l’edició original. El blanc i negre està tractat d’una manera gairebé primària. Sense massa contemplacions. El contrast és molt bèstia, els negres s’empassen informació, els blancs esclaten, i el gra és omnipresent. No és un blanc i negre fi ni matisat; és directe, tallant. La reproducció del 1964 té alguna cosa de rudimentària, de reprografia amb caràcter. I això es nota molt quan compares una imatge del llibre amb una digitalització posterior de les fotografies. En les versions digitalitzades apareixen detalls que al llibre no hi són, les ombres respiren més, la gamma és més “estàndard”, més equilibrada. Més net.
Però jo em quedo amb la impressió del llibre. Té una força que ve d’aquesta duresa. Aquest contrast gairebé violent, aquest gra que vibra, em recorda, salvant les distàncies, a certes fotografies de Daidō Moriyama: imatge crua, imperfecta, però amb una energia que no demana permís.
El llibre és fill del seu pare i de la seva època i el resultat, per a mi, és brutal i espectacular.
I això m’agrada. Perquè entenc la fotografia també com això: matèria, textura, decisió. No tot ha de ser polit ni calibrat al mil·límetre. Aquest llibre del 64 respira una Barcelona aspra, directa, sense filtres. La digitalització actual dels negatius ens dona més informació, sí. Però l’edició original ens dona caràcter. Tot i que, al final, totes les versions són Miserachs.
Per acabar, dir que jo no sóc crític d'art. Aquests textos surten de fusellar informació que trobo a llibres i a les xarxes i matxembrar-la amb la meva opinió, amb les meves sensacions.
Gràcies a aquelles amistats, que semblen llunyanes però de cop tornen inesperadament a la teva vida, conscients de qui ets i del que t’agrada i fent-te un regal com aquest que tinc a les mans. Gràcies V.!
I ara, unes captures del llibre, començant amb una comparativa entre foto de llibre i digitalització actual de negatiu.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada