Aquests darrers dies he compartit una petita sèrie de quatre imatges tenyides de blau, inspirades lliurement en l'estètica dels cianotips. Mentre experimentava amb l'edició de fotografies del meu arxiu, em va venir de gust explorar aquesta paleta cromàtica i aplicar-la tant a imatges noves com a d'altres ja existents.
Tot va començar de manera casual. Anava cap al cinema quan, de sobte, em vaig trobar plantat davant d'una fletxa pintada al terra. Una imatge absolutament quotidiana que, per algun motiu, em va interpel·lar. Vaig fer la fotografia, la vaig integrar dins d'aquesta estètica blava que estava explorant i la vaig acompanyar de Caribbean Blue d'Enya i de la frase Endavant, sempre endavant. No hi havia gaire més a afegir. De vegades la vida ens parla amb una senzillesa desarmant.
Aquella primera empenta va donar pas a una mirada més serena. Amb Navegaré muntanyes, acompanyada de Song of the Sun de Mike Oldfield, apareixia la idea que no tots els camins consisteixen a arribar enlloc. També hi ha recorreguts que demanen contemplació, acceptació i una certa disposició a perdre's per trobar noves perspectives.
Després va arribar Assaboriré els dies, amb Wonderful Life de Black. Una petita reivindicació de la maduresa entesa no com a desgast sinó com a plenitud. El temps ens transforma, ens deixa marques i ens obliga a renunciar a algunes coses, però també ens regala profunditat, matisos i la capacitat d'apreciar allò que abans passava desapercebut.
Finalment, Mantindré la mirada viva, amb E2-E4 de Manuel Göttsching, tancava aquest primer recorregut. Després d'avançar, de contemplar i d'assaborir, quedava la mirada. La curiositat. La consciència. La voluntat de continuar observant el món amb atenció, de no deixar que l'hàbit o el cansament acabin esmorteint la capacitat de meravellar-nos.
Mirades en conjunt, aquestes quatre imatges potser només expliquen una cosa molt simple: la decisió de continuar caminant, sense deixar de contemplar, sense deixar d'assaborir i sense deixar d'observar.
